REFLEXIONS A L’ENTORN DE LA JUSTÍCIA.

 

M’evoca la memòria com aproximadament l’any 2000, set anys després de proclamada la Constitució i moment en què es va començar a impartir Justícia en nom del Poble Andorrà (fins aleshores ho era en nom dels Coprínceps), es van començar a sentir les primeres veus alertant del retard de la jurisdicció i més concretament de la Batllia, la base de la jurisdicció, en dictar sentències. També en aquells anys, la majoria dels batlles que havien iniciat el període constitucional ja havien deixat o estaven a punt de deixar el càrrec, essent substituïts però puntualment pel Consell Superior de la Justícia.

 

Que el poder judicial acostuma a ser sempre el darrer beneficiari del pressupost de l’Estat tampoc és un fet nou, com tampoc ho és que al Consell Superior de la Justícia se’l va començar a conèixer des d’aleshores com Jurassic Park per ser on solen acabar la seva carrera els polítics d’Andorra, i d’aquí que, més o menys sovint, diferents sectors de la població el cataloguin com un ens polititzat, fet que es pot considerar cert si tenim en compte la condició política de la majoria dels membres que n’han format part. I això, mal pesi a alguns, deixant totalment de banda que malgrat la Constitució disposi que han de ser persones “coneixedores de l’Administració de Justícia”, la coneguin realment o no.

 

Les raons d’aquesta politització poden ser vàries i diverses, però d’entre elles se’n poden destacar tres:

 

La primera raó i la que més sobta fruit de la divisió -o de la més moderna concepció de distribució- de poders de l’Estat, és el nomenament de dos dels seus cinc membres. Vegem-ho. Res a dir sobre el membre que nomenen els batlles i magistrats. Dos membres els nomenen un cada Copríncep, entesos com a Institució de l’Estat. Els dos restants però, un el nomena el cap de Govern personalment i altre el Síndic General també personalment. Fixem-nos com aquí ja no és la Institució de l’Estat qui els nomena i que serien el Govern o el Consell General, sinó que es tracta d’una competència exclusiva de qui siguin en el moment puntual de l’elecció dels membres del Consell Superior de la Justícia, el cap de Govern i el Síndic General, essent el que nomena aquest darrer qui n’assumeix la presidència (article 89.2 de la Constitució).

 

La segona raó la podriem trobar en el fet que el mateix article de la Constitució ens diu que el Consell Superior de la Justícia, endemés d’exercir la funció disciplinària sobre els batlles i magistrats, promou les condicions perquè l’Administració de Justícia disposi dels mitjans adients per al seu bon funcionament. Per tant, si els polítics en exercici dels poders Executiu i Legislatiu consideren i tracten al poder Judicial com al germà pobre i menys necessitat, podem presumir que si aquests mateixos polítics són nomenats amb posterioritat membres del Consell Superior de la Justícia, molt hauran de canviar les tornes per a passar a considerar a la Justícia com a realment molt necessitada de recursos humans i mitjans tècnics.

 

I la tercera raó la podem trobar en el fet que la mateixa Constitució al seu article 90 estableix que els batlles i magistrats seran nomenats per un mandat renovable de sis anys. I és que si ens extralimitem un xic, però sempre dins la lògica, haurem de convenir que si els batlles i magistrats que es troben al final del seu mandat no són de la corda o grat dels polítics que han estat nomenats membres dels Consell Superior de la Justícia fruit de la politització abans apuntada, corre greu perill la seva renovació.

 

Les periòdiques recomanacions que el GRECO en aquest aspecte efectua a Govern, són del mateix esperit.

 

          Però la reflexió principal en la que vol incidir aquest article d’opinió no tan sols és la pinzellada sobre la més que probable politització de l’òrgan de govern i administració de la Justícia, sinó també en els orígens de la crisi actual que envolta la Batllia i que, malgrat els pas dels anys, hom diria que ningú ha volgut abordar.

 

          Dèiem a l’inici que les primeres veus crítiques van sorgir a partir de l’any 2000 i, per constatar-ho, res millor que acudir a les memòries de dues Institucions del país. Començarem per la Institució del Raonador del Ciutadà sota la direcció de Ricard Fiter, que havia exercit d’advocat, com a primera persona que ocupà aquell càrrec. Si examinem els Informes Anyals que s’elevaven a totes les Institucions del país i parem compte en el de l’any 2002 que inclou un resum dels anys anteriors, veiem com el 1999, primer any sencer en que estava en funcionament aquesta Institució, va rebre deu queixes de particulars sobre el retard de la Batllia en dictar sentència; l’any 2000 en va rebre set; l’any 2001 en va rebre vint-i-cinc; i l’any 2002 en va rebre trenta-set. I malgrat el Raonador del Ciutadà arxivava les queixes per no ser el funcionament de la Batllia i Tribunals de la seva competència d’acord amb el règim jurídic que en determina la Llei de la seva creació i funcionament, les trametia puntualment al Consell Superior de la Justícia que sí que en tenia la competència per Llei, tot i suggerint a Govern i al Consell General en el mateix informe, de la necessitat de legislar sobre el Títol II de la Constitució per tal que s’evités vulnerar, com ja estava succeint aleshores, el “termini raonable” per dictar sentència. Al seu informe de l’any 2004 el Raonador del Ciutadà ja xifrava en 45 les queixes rebudes pels particulars aquell any pel retard en dictar sentència. I sabem que les queixes són com un iceberg, doncs no reflecteixen la realitat que és molt més abundant.

 

          I això coincidia essencialment amb el que manifestava l’òrgan d’administració i govern de la justícia d’aleshores. Així, si examinem la Memòria del Consell Superior de la Justícia corresponent a l’any judicial 2003-2004, constatarem com l’aleshores seu President -i sempre recordat notari- Marc Vila i Riba, abans d’agrair especialment la tasca dels magistrats, batlles, secretaris judicials, auxiliars de la Justícia i raonador del ciutadà, deia textualment en el seu discurs d’obertura d’aquell any judicial: “..no deixa de preocupar-nos la situació d’angoixa, a que ja feia referència l’any passat en aquest mateix acte, en què es troben les persones i institucions que tenen afers pendents de decisió, ja sigui perquè els afecten personalment (separacions matrimonials traumàtiques, menors, maltractaments..) o afecten els seus patrimonis tant en matèria civil, com penal o administrativa. Apel·lo una vegada més a la necessitat d’arribar a resolucions amb una celeritat raonable i no deixar de donar un impuls sostingut als procediments... Continua endèmicament enquistada la precarietat i inestabilitat de les Batllies.”

 

          I continuava preguntant i sotmetent a la consideració de Govern i del Consell General, “si no seria desitjable, ateses les mancances que hem anant identificant amb els anys, inventariar en primer lloc, els temes que precisen regulació prioritària, ja sigui de dret substantiu o procedimental , per tal d’apropar-nos més als ideals proclamats per la Constitució de promoció del dret d’accés a la justícia i el dret a la tutela efectiva dels tribunals sense indefensió”.

 

          Al setembre farà ja disset anys doncs, que el propi Consell Superior de la Justícia i el Raonador del Ciutadà coincidien en el retard d’aleshores en dictar sentència, en la necessitat de legislar en aquell sentit, endemés de coincidir també en la necessitat de dotar la Batllia i Tribunals dels mitjans tècnics i dels recursos humans necessaris, incidint en la precarietat i inestabilitat dels batlles.

 

          Avui, la Batllia i els Tribunals estan notificant sentències d’afers iniciats l’any 2010, entre altres més recents; d’anteriors però, també. I àdhuc el Tribunal Constitucional fa uns anys que s’està fent ressò en les seves sentències de la vulneració al dret a un judici de durada raonable de l’article 10.2 de la Constitució, condemnant l’Estat a satisfer indemnitzacions.  I la precarietat i la inestabilitat dels batlles que l’any 2004 ja denunciava Marc Vila i Riba, avui dia, amb promocions i baixes de batlles sense cobrir la plaça que es deixa i la no renovació per primer cop en 27 anys d’un batlle per motius que no s’han fet públics però sí la votació i el sentit del vot de cadascú dels cinc membres del Consell Superior de la Justícia, està malauradament a l’ordre del dia. Massa diríem.

 

Davant d’això però, resulta paradoxal que cap veu s’hagi aixecat aquests dies en favor i consideració dels secretaris i demés persones que treballen a l’administració de justícia quan, molts de la secció penal d’instrucció, han vist i patit com en els darrers anys se’ls ha canviat el batlle de la Batllia a que estan assignats més d’un o dos cops en un breu termini de temps, i que en alguns casos han estat períodes de més de sis mesos sense batlle, el que sense dubte redunda en malestar i en poca eficiència en el treball diari per manca d’ordres dels superiors que, quan n’han tingut, primer han hagut d’esmerçar el temps per a posar-se al corrent de les moltes causes noves per a ells, heretades d’anteriors batlles, abans d’impulsar-ne la instrucció.

 

          Certament que les comparacions sempre són odioses, però també necessàries. I si res canvia, aviat veurem com dels tres poders de l’Estat, per molt que en breu tindrà el major, sobredimensionat i faraònic edifici i, en contrapartida -i sempre proporcionalment a la seva funció essencial en tota societat i més en un Estat de dret-, menys recursos humans i tècnics, continuarà essent el Poder Judicial. (Caldrà esbrinar com s’ho fan a ANDORRA TELECOM – SOM, que han passat d’ocupar un edifici prou gran en propietat, a un local en arrendament molt, però que molt més petit, sense majors incidències per als usuaris). De veritat som tan il·lusos de creure que la nova Seu de la Justícia serà la panacea del funcionament de la Justícia, sense els recursos humans i els mitjans tècnics quina manca fa masses anys que clama al cel, i que en nombre reduït de cinc batlles i pocs més secretaris no estaran actius fins d’aquí un any ?

         

En definitiva, passats gairebé disset anys, ens hem de retre tots a l’evidència que les premonitòries advertències del Consell Superior de la Justícia i del Raonador del Ciutadà en el primer lustre de la dècada del 2000 van caure en calaix de sastre. Tot plegat, un despropòsit que ve de lluny, i que ni tan sols el Col·legi d’Advocats que sempre havia estat pioner en la denúncia en pro de la defensa dels drets dels ciutadans, advocant als inicis dels anys 80 per la creació del mateix Col·legi, la necessitat de direcció lletrada en judici dels acusats, la instauració de la defensa d’ofici, del benefici de la justícia gratuïta, de l’assistència lletrada al detingut davant la Policia, de les guàrdies a la Batllia i al Servei de Policia, de les consultes gratuïtes a la seu col·legial, etc.. no ha sabut copsar i denunciar la progressiva deriva de la Justícia per a evitar-ne el seu col·lapse.

 

          En tot cas, ni els magistrats, ni els batlles, ni els secretaris, ni els seus auxiliars que consta a tothom que treballen sota mínims, no en poden ser els responsables, i la solució que ja esdevé imperiosa i primordial malgrat el Covid-19, només pot sorgir de la decisió i consens de tots els agents de la Justícia: Consell Superior, Govern, Consell General, batlles i magistrats i els col·legis professionals de procuradors i advocats, sense oblidar la comprensió sempre necessària dels justiciables, que són els que en definitiva ho pateixen directament.

 

          Aquestes reflexions no poden acabar d’altra manera que de la mateixa com va acabar el seu discurs d’obertura d’aquell any judicial 2003-2004 el President del Consell Superior de la Justícia, això és, recordant la Màxima 14 del Manuel Digest que diu així:

 

          Ala Justícia se deu tenir sempre gran amor, y veneracio;

          Procurar que esta gloriosament regnie enlas Valls; pues

          Sempre es lo fonament desa Conservacio.

 

          Però no hem d’oblidar tampoc la Màxima 15, no menys significativa:

 

          Donar la ma, y auxiliar ala Justicia ab forsas, y diners quant

          sia menester: pues tot redunda en benefici de la terra.

 

          I, com deia l’etern observador i també recordat Antoni Morell: Vostès, què en pensen ?